Qüestions de qualitat?

"Els errors no es busquen, es troben" Aquest és un principi que vaig sentir a dir a una persona vinculada a processos de qualitat. Però... els encerts i les coses ben fetes, es busquen, o es troben?

Una afirmació que m'agrada dir és: "Les coses cal fer-les de dues maneres: cal fer-ho ben fet o, sempre que és pugui, cal fer-ho millor"

Doncs el fet és, que fa vint-i-tres anys vaig “trobar” la revista del Carnet Jove a la bústia de casa. Aquest fet i l’enyorança d’unes estades de monitor a les colònies d’estiu, em va portar a “trobar” a l’any següent la que porta sent la meva millor QUALITAT, en tots els aspectes... a TU Núria.

 

Ara ja en fa disset que vam decidir continuar junts i la veritat que, amb temes d’amistat i d’amor (jo crec que son dos conceptes que van lligats, no pots tenir amor sinó hi ha amistat, i per tan els amics son també un gran amor) es desmuntar aquests conceptes de qualitat que comentava:

Un gran i bon amor / amistat no es busca, es trobar, per tan no és cap error, sinó que acaba sent tot un encert, i acabes tenint una qualitat impressionant.

Per tan, "Els amors no es busquen, es troben"

... això ho fem ben malament.

Fa més de tres anys, que vaig crear aquest bloc, i la veritat és que el tinc OBLIDAT.

A veure si em poso les piles i començo a fer-lo servir una mica més. Per tan provaré de fer algun escrit amb certa regularitat.
No escriure per que ningú em llegeixi, sino que escriure, pel plaer d'escriure.
Fa tres anys acaba dient: "Doncs fins aquí em arribar a la muntanya..." Doncs la muntanya és on hi ha el poble on porto gairebé vint anys. Sant Feliu de Codines.
És un poble on la única assemblança amb el meu Castellar natal son les pujades que pot tenir la zona del casc antic que puja fins a l'Era d'en Petasques. Tot Sant Feliu estar amb pujades, o bé baixades (axiò només depen del sentit que agafes)
Sant Feliu té els seus trets característics, i crec que això es transmet a les persones que hi han nascut i poder també s'acaba inculcant a les persones que ens hi quedem.
És un poble amb una vista privilegiada, té tota la plana del Vallés Oriental als seus peus, i un cop et trobes la Serralada de Marina, el Turò de Montcada i Collserola, et trobes el Mediterrani.
Per la seva alçada molt poques vegades hi trobem boira, i els estius, un cop començar a tomba el sol, s'agreix la marinada que puja, és clar que quan és hivern també ens trobem amb unes glaçades considerables. Aquí és on hi ha un punt característic dels codinencs, tenen un aire molt frec, son gent amb qui pots contar tan faci fred o faci calor.

La reflexió que vull fer amb aquests dos escrits és:

Jo SOC de Castellar del Vallès, però ja em SENTO (molt) de Sant Feliu de Codines.

Bé ara ja em sento amb més pressió sobre mi mateix, que m'inposo a mi mateix, a veure quan trigo a fer una altra entrada al Blog?

Salut